Dedicat al Pere (a.k.a. Solaufein) que em va commoure del tot amb aquest text. Jo no ho sabré dir tant bé com tu!
Si hi ha algun motiu pel qual m’he pogut arribar a estimar més l’Abuelina que la resta d’avis i àvies, o almenys hi he estat més unida, és per la quantitat d’estones que hem estat juntes. Especialment quan em venia a buscar a l’escola i em tenia tota la tarda, aleshores ens vèiem i em cuidava cada dia!
Un dia de tardor tornàvem de la guarderia. Les fulles dels arbres ja havien començat a caure i en vam collir un parell. A casa seva les vam posar dins d’un atlas ben gran perquè s’assequessin (no sé per què, tots aquests anys he cregut que eren dins d’una Bíblia).
Fa poc, quan ja sabíem que no tornaria a casa seva i es va començar a buidar el seu pis, em van preguntar què em volia quedar. Ella mateixa cada dia anava fent un inventari mental del que tenia i a qui li tocava (olles recremades, llençols i tovalloles en bastants casos foradats, i tot de rampoines variades). Jo només vaig demanar que busquessin bé dins de llibres gruixuts, a veure si algú trobava un parell de fulles.
Les he emmarcat i ara llueixen al menjador del pis. Cada cop que les miro, m’arrencen un somriure.
L’Abuelina tenia una taca de naixement amb forma de fulla a la cuixa. Jo la tinc idèntica en idèntic lloc. No m’imagino millor herència que aquella que tens des de sempre i per sempre a la pell…
Des d’ahir ja en tinc 23. I el món gira al mateix ritme. Sempre crec que el destí fa que les coses passin quan han de passar, que el destí et posa la vida d’una manera perquè n’extreguis alguna cosa, i suposo que si la mateixa setmana del meu aniversari s’ha endut la meva àvia, un tiet-cosí i el meu màxim ídol d’infància i pubertat, ho ha fet perquè no només creixi en edat. No obstant, ja en tinc 23, i em veig la mateixa nena indefensa que fa dos dies, però amb les mateixes ganes de menjar-me el món.
Primer, una mica de context. El meu avi (de nom minimalista Vicente Sáez de Tejada Romero) era el que es coneix vulgarment com un “calçasses”, un home governat per la seva dona. Per tant, la família estiuejava a Astúries, al poble de la meva àvia, i no a Granada, ciutat natal del meu avi, i de fet amb aquesta part de família hi havia escassa relació.
El meu pare només es portava bé del tot, així com de trucar-se de tant en tant i enviar-se coses, amb un dels seus cosins paterns. Sempre ens invitava a passar-hi uns dies i que jo conegués Granada, i l’estiu que vaig fer 16 anys hi vam anar.
Malgrat les meves dificultats per entendre el castellà-andalús, i malgrat la calor, vaig quedar enamorada de Granada, i encantada de l’amabilitat d’aquest cosí, un vellet entranyable i hospitalari. M’explicava històries de quan l’Alhambra no era l’atracció turística d’ara sinó un lloc abandonat i hi anaven a jugar de petits.
Aquest senyor tenia per afició escriure, i aquell estiu em vaig dedicar a mecanografiar els seus manuscrits i li vam regalar els seus propis poemes ben enquadernats com un llibre sèrio. Es va emocionar molt.
Després d’això he parlat amb ell per telèfon algun cop, si trucava per a felicitar el Nadal o per a insistir que hi tornéssim. L’últim cop que hi va parlar el meu pare va ser divendres, per a comunicar-li la mort de la meva àvia.
Abans d’ahir el van trobar mort, al pis on vivia sol. Anava camí de picar el botó de la teleassistència, probablement es trobava malament i demanava ajut i no va ser-hi a temps. Alguna cosa així com un infart, sense patir (o això diuen).
És inevitable que tothom es fa gran i algun dia se’n va, com inevitable és que ens dolgui…
L’àngel adormit
ja no patirà més.
Ho ha donat tot pels altres
sense conèixer l’egoisme,
i ara li diem adéu
i li donem les gràcies.
L’àngel adormit
ha deixat de respirar.
Descansa plàcidament.
Un dels nostres últims diàlegs:
ABUELINA: Nacer en Asturias y morir en Catalunya es de lo más grande… para mi funeral quiero que suene El Cant Dels Ocells. ANNA: ¿No prefieres Asturias Patria Querida? ABUELINA: También… ¿qué más da? tampoco lo voy a oír…(somriu)
—
Pau Casals – El cant dels ocells
Banda de gaitas de Oviedo – Asturias, patria querida
De vegades, quan el cap balla, quan la por eclipsa el pensament, quan més cal aquesta veu amiga que sap escoltar i reconfortar, és quan menys evident ens sembla tenir-la. A aquesta veu que sap escoltar i reconfortar, que sempre té una abraçada a punt i sempre sap arrencar-me un somriure, mil gràcies…
—
Jarabe de Palo – Grita
