En un dia com avui, vull dir una cosa:

Pel que més volgueu, aneu a votar demà. Que ningú pugui dir que no ens preocupa el nostre futur o que no tenim opinió pròpia.

Dit això, vull llistar alguns enllaços:
* La llei d’Hondt, explicada amb tot detall. Al blog d’en Carlos, és clar.
* Vídeo de l’Operació 20N proposada per Anonymous. O com hackejar el bipartidisme de manera del tot legal i bonica.
* Projecte AritmÈtica 20N, o quins partits podem votar per trencar més fàcilment el bipartidisme.

Fins aquí els meus consells. No demanaré el vot per ningú en particular perquè no ho he fet mai i perquè sé que tots els (pocs) lectors d’aquest blog teniu criteri propi.

Però també vull dir que votaré Iniciativa-Verds perquè:
1) És el que he votat sempre (és a dir, per inèrcia).
2) És, segons AritmÈtica, qui pot frenar el bipartidisme en aquesta província.
3) Volia votar Equo però aquí no es presenten sinó que demanen el vot per ICV.
4) Tenen el programa (conjuntament amb Equo) més proper al meu pensament.
Extra) Per les camises de coll de Mao d’en Joan Coscubiela. Adoro els colls de Mao i el seu simbolisme.

En definitiva…

DEMÀ TOTHOM A VOTAR!!!

Sabem qui és el guanyador més probable, però encara ho serà més si no ens movem per evitar-ho!

Cinc dies al món rural són suficients per enyorar la gran ciutat.

El meu senyor pare, per primer cop a la vida, ha tingut unes vacances tan llargues com toca. Malgrat un problema de salut passatger, ha pogut estar amb la meva senyora mare i l’incondicional Panxo gairebé un mes allà (ells no enyoren pas la vida urbana).

Jo m’hi vaig afegir al final. Des de Barcelona hi ha un tren regional, destinació Saragossa, que para en un poble de la rodalia.

Qui sempre s’ho passa bé allà és en Panxo. A la ciutat té un balcó per a prendre el Sol. A Oliete té la plaça sencera. Als vespres, quan tot el veïnat surt al carrer i seu a xerrar als bancs de pedra, en Panxo sortia a descobrir la llibertat. I també a descobrir que els gats de carrer no volen fer amics, volen esgarrapar.

A Oliete no hi ha platja, hi ha riu i pantà. I llocs per a fer-hi excursions.

I una menció especial al dinar que vam prendre al Parador d’Alcañiz. Tot era deliciós, però el bacallà era tan, tan, tan bo… Per poc no em fa plorar.

L’endemà que jo hi arribés també van arribar els tiets Emili i Elisa, que també van poder desconnectar força.

Ja tornada a Barcelona ciutat i a la feina diària, tinc clar que, a dia d’avui, prefereixo mil vegades el xivarri, el moviment constant, el tràfec de gent… que no pas la calma del món rural.

Nota: el poble de la foto no és Oliete, sinó el veí Alcaine, encara més petit.