Tornar a casa ahir a la nit, una odissea. Patir per tothom que ha anat a la seva feina en moto (i no miro a ningú, ehem) o que està penjat sense tren per tornar o amb l’autopista tallada. Veure la ciutat completament col.lapsada, les rondes, tot. Les constants trucades telefòniques amb uns i altres per anar dient “estic bé, a veure si passa algun tren”. El fred. El caos.
I, tot i així, que bonica que és la neu!.
L’inevitable passa a tothom. La setmana passada el Dax es va posar molt malalt i, al final, quan ja no s’hi podia fer res, el van haver de sacrificar.
De discos, de Darwin, de Wikipedia, dels límits de la moral i l’ètica al segle XXI, de Coca-cola, d’escoltar la ràdio, de videojocs, de seure en silenci l’un al costat de l’altre, de melodies i reverbs, d’amor i de desitjos, de desavinences i reconciliacions, de tendresa i de complicitat quotidiana.
I, de sobte, una abducció al món laboral.
Canviaré la banda sonora de pop comercial per senyores negres de cabells crespats, o vinils de simfonies de Mozart que ja sonen més a grinyol que altra cosa. O posaré el teu dial preferit a la ràdio i em semblarà que hi ets. I, al migdia, un petonet amb presses i un dinar reescalfat.
Fins que torni l’anterior situació, ningú ens podrà prendre els vespres junts fins ara, el temps guanyat en converses sense propòsit, oi?
La dolça Eva, tan imperfecta com tots els humans, no se’n va poder estar de menjar allò que tenia tan a mà, tot i saber que no podia.
Tot seguit, aquell que ens estima més que ningú, el Totpoderós, l’Innomenable, li digué emprenyat (com tot humà, també tenia atacs de mal geni de vegades; segur que no pensava massa el que deia):
“Mira què has fet. Has condemnat l’espècie per sempre més. D’ara endavant, totes les dones les passaran putes un cop al mes, carregant totes la teva culpa. Eternament.”
Que algú m’extirpi els ovaris…
Los bloques de cemento gris aquí y allá,
dan la forma al decorado de mi ciudad.
Quiero vivir en la ciudad.
Quiero vivir en la ciudad.
Me gusta estar rodeado de gente,
gente que no conozco formando un ambiente,
en el que todos me miran y nadie me siente.
Quiero vivir en la ciudad.
Quiero vivir en la ciudad.
Aunque a la una no hay quien camine,
aunque a las seis de la tarde no haya quien respire,
aunque a las diez por la calle me juegue el pellejo.
Quiero vivir en la ciudad.
Quiero vivir en la ciudad.
Y no me marcharé jamás, no soy feliz,
pero aquí están mis razones para vivir.
Quiero vivir en la ciudad.
Quiero vivir en la ciudad.
Me gusta las luces de los coches,
un millón de guirnaldas decoran la noche,
son estrellas fugaces con cielo de asfalto.
Quiero vivir en la ciudad.
Quiero vivir en la ciudad.
I. Cano / J.M. Cano
—
La Casa Azul y Mecano – Quiero vivir en la ciudad
Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.
