Arxius mensuals: maig 2009

Madamina, il catalogo è questo
Delle belle che amò il padron mio;
Un catalogo egli è che ho fatt’ io;
Osservate, leggete con me.
In Italia seicento e quaranta;
In Allemagna duecento e trentuna;
Cento in Francia; in Turchia novantuna;
Ma in Ispagna son già mille e tre.

Si fos crítica d’òpera de veritat, ja m’haguessin fet fora per fer el comentari amb una setmana de retard. No obstant, “más vale tarde que nunca” que diuen, així que aquí està. Remarco que tot el que manifestaré a continuació és una opinió personal i res més, no pretenc ofendre ni polemitzar.

Il dissoluto punito, ossia il Don Giovanni és una òpera de W.A. Mozart de 1787 que parla d’un llibertí del segle XVIII, o el que és el mateix,elmite del Don Juan. L’obra es mou a mig camí entre el to humorístic i la gravetat dels actes del protagonista, les ànsies dels seus damnificats de parar-li els peus (o de matar-lo), i el càstig final.

En aquesta ocasió s’ha representat dins del XXIè cicle d’Òpera a Catalunya, produït pels Amics de l’Òpera de Sabadell en diverses ciutats catalanes, i jo vaig poder assistir a la representació del passat diumenge al Teatre Auditori de Granollers.

Personatges, intèrprets i d’altres elements:

• Don Giovanni (Carlos Andrade): Que gran aquell que viu sempre d’acord amb els seus principis, i que quan té la mort davant i se li ofereix la possibilitat de canviar, diu que no sense dubtar; no renuncia a qui és encara que ho pagui amb la vida. Home “de vida” (amant bàsicament del menjar, el vi i les dones), aristòcrata, utilitza tota la seva intel·ligència seduint jovenetes i no tant jovenetes. En principi és el dolent que al final rep el seu càstig, però personalment crec que Mozart volia fer-nos una reflexió sobre la moral; en més d’un moment arribem a remotament comprendre i fins i tot admirar el llibertí. Pel que fa a la interpretació, el baríton Carlos Andrade fa que ens el creiem del tot, donant-li personalitat pròpia. Bona l’elecció mozartiana d’un baríton per al paper, i molt bo aquest baríton fent-lo.
• Leporello (Peter Buchkov): En tota òpera de Mozart hi ha el baix o baríton que fa un paper completament còmic: Papagheno, Fígaro… No és el protagonista però sempre es guanya més que ningú l’afecte del públic. El detall de començar l’òpera amb el servent queixant-se del seu estil de vida sembla ser que va escandalitzar els burgesos de l’època. Mira tu, que es fotin. Leporello serveix Don Giovanni i ja comença queixant-se, i fins i tot a mitja obra pretén dimitir, però una bossa de diners el persuadeix del contrari. Però tot i treballar a contracor, treballa bé i és fidel al seu amo. Aquest Leporello búlgar va estar es-pec-ta-cu-lar, fent riure com ningú en els moments còmics, fent-nos creure la seva desesperació per les condicions laborals, i fent-nos encarinyar amb la seva innocència i la seva por, en contraposició al seu amo que ni tenint la mort davant s’arronsa. Un 10 per a la parella Leporello-Buchkov.
• Donna Anna (Maribel Ortega): Una dona forta que fins i tot s’atreveix a enfrontar-se a Don Giovanni que pretén violar-la (o almenys això li diu al promès, jo crec que en realitat ella es deixava). Ell, escapant del delicte, li mata el pare (el Commendatore) i des d’aquell dia ella només viu per la venjança. Va donant llargues al seu promès, que va boig intentant venjar la mort del sogre per poder-se casar ràpid amb ella, però un cop el llibertí és mort, ella tota pura i casta encara demana un any (!!!!!) per a refer-se. Maribel Ortega és una dona amb una veu increïble i privilegiada, que treu la respiració a tothom que escolta.
• Don Ottavio (Carles Cosías): Els músics instrumentistes podem escollir quin instrument volem tocar, incloent quin registre (trompeta o tuba, per exemple) però els cantants només poden escollir que el seu instrument serà la veu. En particular, els tenors no poden escollir ser tenors, ho són i punt, i com a tals han de fer tots els papers de príncep empalagós. Don Ottavio és allò que vulgarment s’anomena un calçasses. Donna Anna li mana venjança pel seu pare, i ell ho fa. Li dóna llargues per casar-se, i ell ho accepta. Li demana un any més abans de la boda, i ell accepta! El personatge no témés suc que això. Pel que fa a la interpretació, sempre els tenors queden com els més virtuosos, sembla ser que a la majoria de públic li entusiasmen. En la nostra particular croada contra els tenors, la mama i jo no vam aplaudir-lo; no és res personal, per ser un tenor ho va fer força bé.
• Zerlina (Tanya Duran): Personatge molt més que humà, que pot equivocar-se una vegada i una altra però sap arreglar-ho cada cop. El seu punt ambiciós li fa gairebé caure en mans de Don Giovanni el mateix dia del seu casament amb Masetto. Pícara, dolça, encantadora, sensual, valenta, decidida, seductora, se’ns posa a tots a la butxaca. La interpretació és brillant, sap jugar tant amb la veu com amb el llenguatge corporal i s’expressa en tots els sentits. Genial.
• Masetto (Alexis Trejos): Que un personatge suposadament secundari sigui representat per un cantant molt millor que algun dels principals ja té tela. Masetto és un personatge senzill, camperol, enamorat de Zerlina, però no tonto: sap perfectament les intencions de Don Giovanni amb la seva noia i no ho pensa pas consentir. Intenta atrapar el dolent i encara rep llenya. Tant humà com Zerlina, i tant ben interpretat. Una parella estupenda.
• Commendatore (Vasco Francanzani): És cert que el personatge apareix poc i encara menys canta, però té tanta importància gairebé com el protagonista. Mor al principi en un duel amb Don Giovanni, i la seva aparició al final per a castigar el dolent és en forma de fantasma (en aquest cas, en forma d’home-estàtua). Ens encongeix el cor la solemnitat del paper però, per a ser sincers, segur que hi ha cantants millors que podrien fer-lo.
• Donna Elvira (Montserrat Martí): Ah, estimada! Quin llistó tan gran el de compartir escenari amb dues sopranos tan espectaculars, i sobretot quin llistó tan gran el de ser Montserrat Caballé júnior! I, sens dubte, has sabut superar les expectatives, no a base de virtuosisme amb la veu, sinó a base d’expressivitat, dramatisme, de fer que ens creguem el que ens vols dir. Donna Elvira seria potser la més feminista de totes, la que ha estat enganyada per un home i a partir d’aquí només es dedica a fer-li malbé els plans. Però és una persona, no una màquina, i quan creu que ell li demana tornar, ella corre com una bleda darrere seu. Matrícula d’honor per al personatge però sobretot per a la soprano que li dóna vida.

El vestuari completament genial i creïble. L’única nota negativa, pel meu gust, sria que tot el pressupost gastat en altres coses no va ser gastat en encenografia. Unes estàtues que es movien per a simular el canvi d’ubicació en l’acció, però que es veien completament sintètiques, i qui carai es creu que unes dones amb mides de model de passarel·la són figures del segle XVIII? Potser no cal fer els decorats sobrecarregats de les òperes de sempre, però tampoc siguem garrepes oi?

L’orquestra, tot i no ser tan nombrosa com potser seria millor en un espectacle així, va fer el fet perfectament. Quan en una òpera l’orquestra no destaca, és que està afinada, acompanya perfectament els cantants, i sap estar al seu lloc. Un notable per a la Simfònica del Vallès versió reduïda.

En definitiva, la meva valoració de l’obra és molt molt bona. Jejeje, calia fer-ho molt malament per fer-me dir res dolent, jo ADORO les òperes de Mozart!