Primer, una mica de context. El meu avi (de nom minimalista Vicente Sáez de Tejada Romero) era el que es coneix vulgarment com un “calçasses”, un home governat per la seva dona. Per tant, la família estiuejava a Astúries, al poble de la meva àvia, i no a Granada, ciutat natal del meu avi, i de fet amb aquesta part de família hi havia escassa relació.
El meu pare només es portava bé del tot, així com de trucar-se de tant en tant i enviar-se coses, amb un dels seus cosins paterns. Sempre ens invitava a passar-hi uns dies i que jo conegués Granada, i l’estiu que vaig fer 16 anys hi vam anar.
Malgrat les meves dificultats per entendre el castellà-andalús, i malgrat la calor, vaig quedar enamorada de Granada, i encantada de l’amabilitat d’aquest cosí, un vellet entranyable i hospitalari. M’explicava històries de quan l’Alhambra no era l’atracció turística d’ara sinó un lloc abandonat i hi anaven a jugar de petits.
Aquest senyor tenia per afició escriure, i aquell estiu em vaig dedicar a mecanografiar els seus manuscrits i li vam regalar els seus propis poemes ben enquadernats com un llibre sèrio. Es va emocionar molt.
Després d’això he parlat amb ell per telèfon algun cop, si trucava per a felicitar el Nadal o per a insistir que hi tornéssim. L’últim cop que hi va parlar el meu pare va ser divendres, per a comunicar-li la mort de la meva àvia.
Abans d’ahir el van trobar mort, al pis on vivia sol. Anava camí de picar el botó de la teleassistència, probablement es trobava malament i demanava ajut i no va ser-hi a temps. Alguna cosa així com un infart, sense patir (o això diuen).
És inevitable que tothom es fa gran i algun dia se’n va, com inevitable és que ens dolgui…
