Ha fet cinc anys que ens vares deixar. De vegades no ens n’adonem, de com passa el temps de ràpid!
I, al cap i a la fi, al cap de cinc anys no puc fer sinó lamentar-me de no haver nascut abans. Molts anys abans. Els justos com per poder parlar en una remota igualtat de condicions.
Perquè em semblaves fantàstic quan em duies a dibuixar, o quan aguantàvem estoics la missa sencera per, en acabat, acostar-nos a l’altar i que m’expliquessis la tècnica de cadascuna de les pintures de l’església.
Em semblaves completament magnífic quan em vares portar, un estiu, al pont del poble de 500 tranquils habitants, i vàrem cantar, a ple pulmó, A Las Barricadas. Jo no en tenia ni idea, del contingut de la cançó!
Em semblaves el millor de tots quan, en comptes de ser el típic avi que diu “no t’acostis a la llar de foc” vares fer una flama més alta que jo.
Em semblaves el més genial del món quan em parlaves de tots els teus filòsofs contemporanis preferits.
Però, no sé si te n’adonaves, amb 7 o 8 anys no estava preparada per entendre què carai volien dir tots aquells senyors en aquells llibres tan feixucs, ni del que deies tu al respecte.
I així vàrem créixer, jo vaig perdre la cara de nena i tu vares començar a envellir-te. Mica en mica, sense adonar-nos-en. Com ara no ens n’adonem que fa cinc anys que no hi ets…
I segueixo lamentant no haver nascut més d’hora. Prou d’hora com per preguntar-te què hi anaves a fer, quan anaves a l’Àfrica (he de confessar que tenia l’esperança secreta que quan fos prou gran m’hi duries amb tu; no vaig calcular que quan jo fos prou gran tu series massa gran). Prou d’hora com per poder, molt i molt remotament, seguir el fil de les teves converses, de les teves dissertacions, de les teves reflexions sobre tots aquests temes que tant t’interessaven i que t’ocupaven gran part del temps.
“Ets una dona molt sàvia”, em deies. Com podia ser-ho essent tan sols una adolescent?
Per què no vaig néixer més d’hora, prou d’hora com per poder parlar amb tu, de tu a tu?
Va passar el temps, i quan ja vaig començar a interessar-me per assumptes filosòfics profunds, o per la lluita antifranquista en la clandestinitat, o per les lleis de cada moment, en fi, quan començava a sentir que podia escoltar-te de debò, el teu cap ja era lluny.
I així ens vam trobar, un matí d’agost. Tu, el dels tres doctorats, aquell que tenia totes les medalles d’advocat, el primer laboralista de Barcelona, el que sempre estava darrere d’una pila de llibres; i jo, la teva admiradora bocabadada, la que somiava ser com tu. I tots dos sols, aquell matí, discutint si era hora de sopar o no; com un nen petit, no et servia veure el Sol lluent del migdia.
I ja vàrem veure que era impossible fer-nos càrrec de tu, un nen petit de metre noranta, i et vàrem posar a la residència de davant del despatx. I el Ricard cada dia et portava al despatx i et feia creure que t’havien encarregat un article, o que estaves portant un cas importantíssim. Amb el teu pols tremolós, i la ploma més bona de totes, escrivies ratlles ondulades en un foli tot el matí, després de llegir tota la premsa, és clar, i vares aconseguir el teu propòsit de no jubilar-te mai. Només desitgen treballar per sempre aquells que viuen allò que fan amb pasió, oi?
I sense cap mena de seny, completament convertit en un nadó de parvulari, et vares anar apagant. I un dia, ja no hi vares ser més.
Lamento no haver nascut abans per poder aprendre molt més de tu, el meu model a seguir i a evitar, el que més admiració em va despertar: el meu avi cum laude.
—
Pete Seeger – Red River Valley
Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.
