De discos, de Darwin, de Wikipedia, dels límits de la moral i l’ètica al segle XXI, de Coca-cola, d’escoltar la ràdio, de videojocs, de seure en silenci l’un al costat de l’altre, de melodies i reverbs, d’amor i de desitjos, de desavinences i reconciliacions, de tendresa i de complicitat quotidiana.
I, de sobte, una abducció al món laboral.
Canviaré la banda sonora de pop comercial per senyores negres de cabells crespats, o vinils de simfonies de Mozart que ja sonen més a grinyol que altra cosa. O posaré el teu dial preferit a la ràdio i em semblarà que hi ets. I, al migdia, un petonet amb presses i un dinar reescalfat.
Fins que torni l’anterior situació, ningú ens podrà prendre els vespres junts fins ara, el temps guanyat en converses sense propòsit, oi?
