De discos, de Darwin, de Wikipedia, dels límits de la moral i l’ètica al segle XXI, de Coca-cola, d’escoltar la ràdio, de videojocs, de seure en silenci l’un al costat de l’altre, de melodies i reverbs, d’amor i de desitjos, de desavinences i reconciliacions, de tendresa i de complicitat quotidiana.
I, de sobte, una abducció al món laboral.
Canviaré la banda sonora de pop comercial per senyores negres de cabells crespats, o vinils de simfonies de Mozart que ja sonen més a grinyol que altra cosa. O posaré el teu dial preferit a la ràdio i em semblarà que hi ets. I, al migdia, un petonet amb presses i un dinar reescalfat.
Fins que torni l’anterior situació, ningú ens podrà prendre els vespres junts fins ara, el temps guanyat en converses sense propòsit, oi?
3 comentaris
.
Qué íntimo está esto matemática, hasta sentí como si estuviera oyendo la conversación de dos amantes en algún lugar…
Te culpo por hacerme sentir mal, en México diríamos: metiche.
.
Bueno, no te sientas tan mal; es sólo por un tiempo breve (un par de meses). Pero se nota llegar a casa y que *él* no esté. Y aquí hay una criaturita blanca que se pasa la noche enfrente de la puerta maullando, esperando que su “papá” llegue (ahora mismo son las 10 y media, y no llega hasta casi las 2…)
Abans de començar a llegir recomano tenir (si és possible) com a melodia de fons el meu nou descobriment musical i que m’ha captivat i ha estat la banda sonora durant tot l’escrit que ve a continuació: http://www.youtube.com/watch?v=hgGkJez6pcM
Una pròrroga per a l’esperança, una mica més de temps per continuar lluitant, per sobreviure. Una distància que uneix moltíssim més del que separa, cada dia una mica més. Una distància que fa pujar milers d’enters a la borsa el preu d’una carícia, d’un petó… i ens mostra que, com a l’aigua, sovint no donem la importància a les coses que en realitat tenen, només perquè disposar d’elles es tan fàcil com obrir una aixeta.
Ara no hi ha reverbs que enriqueixin melodies de pop senzill, no hi ha segones veus, no hi ha segones guitarres, no hi ha solos de violins, no hi ha delays ni tan sols la possibilitat de repetir fins a la sacietat allò que mai acaba de sortir com un voldria. Ara no hi ha “trucs” que valguin, ara hi ha una guitarra i una veu, res més. Ara és el moment de demostrar que la cançó funciona per si sola i que no necessita res més que aquesta guitarra i aquesta veu per transmetre i que la resta “d’afegits” no son més que el paper d’embolicar, la cinta vermella i l’etiqueta daurada on sempre hi diu “feliç aniversari” que encara ho fan més bonic i més elegant, però que no serveixen de res si el regal es poc consistent.
“No hay mal que por bien no venga”. Sense que serveixi de precedent seré positiu i pensaré que, malgrat la primera impressió, tot plegat es molt millor del que a priori pugui semblar. Tot allò que no et mata et fa més fort i, de moment, jo tinc la sensació d’estar revisquent més que morint.
“I know that after tonight
You don’t have to look about the stars, no no no no
I know by the end of tonight
You don’t have to look about the stars
And I know that if the love is alright
You don’t have to look about the stars, no no no no
I know by the end of the tonight you wont have to look about the stars”