Per cada start-up que es converteix en una gran empresa, que algú altre compra per una milionada (com ara ha passat amb Facebook i Instagram), n’hi ha moltes que es queden pel camí. En la recerca en enginyeria biomèdica, la proporció és fins i tot més exagerada. Per cada bona idea que acaba en producte de valor, moltes es queden en idees o en desenvolupaments truncats. Pot ser perquè la idea no fos tan bona, perquè s’ha desenvolupat de manera incorrecta, perquè els resultats no fossin els esperats tot i la feina ben feta…

Aquest és el meu cas. En l’any i mig que porto aquí, i en els més de tres anys que fa que van fundar l’empresa els caps, no es pot dir que s’hagi treballat poc.

Em sentia molt orgullosa treballant per aconseguir un producte que faria la vida una mica més agradable als pacients dels hospitals (i als metges la feina més fàcil). Estava molt contenta de tenir una feina que era un repte i que m’obligava a adquirir nous coneixements constantment. Era un plaer treballar amb enginyers de diferents àmbits, amb metges, etc. La multidisciplinarietat ha resultat ser fins i tot millor del que m’imaginava.

No obstant, els resultats no eren tan bons com s’esperava o com s’havia intentat, i els inversors han decidit tancar l’aixeta. Pleguem veles, tanquem la barraca, xapem el xiringuito.

Encara no sé els detalls: quan, com… Només que durant els propers dies o setmanes passaré de treballar en un lloc guai a fer cua a l’INEM.

M’enduc un aprenentatge gegant: no només he adquirit coneixements tècnics o científics, sinó que he après a treballar en equip de debò, a gestionar el meu temps per treballar de manera més eficient i autònoma (i el que encara em queda en aquest àmbit!), a no empetitir-me davant dels reptes a la primera, a encaixar els errors propis amb actitud d’evitar que es repeteixin en comptes de ploriquejar i no fer res… En definitiva, he començat a caminar des de la posició d’estudiant acollonida a la de treballadora. De nena petita a nena gran. És només el principi del camí, però tots els camins es comencen pel primer pas!

Ara que ja fa unes hores que ens ho han dit, la tristor es converteix en nostàlgia prematura, en agraïment, i en ganes de mirar endavant.

La incertesa de no saber què vindrà, si en aquests temps difícils trobaré una altra feina abans d’esgotar els recursos (i si aquesta serà tan motivadora com l’actual), em crea una mica d’angoixa. Tot i ser jove, m’agrada l’estabilitat més que no pas el risc. Hi ha moltes incògnites que, espero, s’aniran esclarint els propers dies.

Estic trista, però de tot hi ha d’haver un primer cop, i de tot se n’aprèn.

Em sento com en un dels funerals d’avis i àvies dels últims anys. Veus la caixa, escoltes el comiat, i el teu cap sap que la persona se n’ha anat, però el cor encara no ho sent. No és sinó fins al cap de dies, quan agafes el telèfon i te n’adones que no respondrà ningú, o al cap de mesos, quan hi ha nous habitants a casa seva i han fet fora les plantes del balcó, que de cop veus clarament com ja no hi és, ja no hi serà, no tornarà més.

I, per postres, el Barça fora de la Champions i amb la lliga deixada córrer.

En fi. De més verdes en maduren.

Però ara em permetreu que segueixi trista i neguitosa una estona o uns dies, fins que vegi més clar el que ha de venir.